Cercar en aquest blog

dimarts, 27 de novembre del 2012

Dejar de fumar hierba para fumar polvo de hadas...

CONSTRUCTIVO, MONOTONO (muerto).
¿Tu? Mi compañera de viaje.
¿Tus ojos? Mi luz.
¿Tu corazón? Mi guía.
¿Tus labios? Mi cena.
¿Tu entrepierna? Mi desayuno.
¿Tu flujo? En mi estomago.
¿Tus lágrimas? En mi lengua.

Click!

DESTRUCTIVO, VIVO.
¿Tu? Mi ¿AMOR?
¿Tus ojos? Me colocan.
¿Tu corazón? Aquello que quiero coser.
¿Tus labios? los quiero debajo de mi ombligo.
¿Tu entrepierna? Me repugna.
¿Tu semen? En la basura.
¿Tus lágrimas? En un trozo de tarta.

divendres, 1 d’abril del 2011

...

Por qué follarse a medio mundo? Si puedes follarte al mundo entero...

dissabte, 26 de març del 2011

hilos hormonales

Y aquí me tienes, pensando en ti entre cuatro paredes de mierda. En como se me salen las tripas por las orejas y las escupo des de la garganta. Tus ojos... esos ojos, que reflejan tu alma. Alma apagada y triste con ansias de esperanza. La ilusión, ardiente y chorreante como la sangre que brolla en las venas de mis muñecas. No te quiero, no te amo, pero me atas a la vida, porque por dentro me acuchillas. Pocas personas son capaces de provocar ese dolor, esa euforia. Como si me alimentases de vida por una sonda. Y de nuevo tu mirada. Sería como levantar la vista al cielo, atravesar el verde de tus ojos y convertirme en tus neuronas, convertirme en tus hormonas, en el latir de tu corazón. Y me mata el concepto de no llegar a verte, porque no hay segundo en mi día en el que no te esté mirando. Porque me estás cosiendo unas alas con hilos de hierro en la espalda, pero si tu no estás, me caigo al suelo...

Me aferras de nuevo a la locura, al caos. No quiero un mundo contigo, sólo quiero entender tu caos y formar parte de él. Que me muerdas los codos, las orejas, y las rodillas. Quiero verte bailar con un sombrero en la cabeza, escucharte gritar, el ruido de tus pasos, tus carcajadas, incluso quiero ver como las palomas cagan sobre tu cabeza!!!!!

Porque me quemas, me enamoras cada días más, quiero pasar un segundo contigo. Descubrir que se siente a tu lado. Ya entonces, seguro me gustaría respirar tu aliento.

dilluns, 21 de març del 2011

Olors!

Avuí he trobat a faltar la primera impresió que em donaràn els teus ulls, la primera vegada que respiraré el teu alé. Com em nodriré de les teves suaus airines. Eres increïble, impossible de trobar. Recordar quan endvinaves com era, i endivina els teus batecs, aleshores fugies. Si tens por prepara't perquè vaig a perseguir-te. De manera elegant i subtil. No vull vore't partir, em negue.

Situacions patètiques II

Ànsies, ànsies de vida que em porten a les bogeries de l'autodestrucció, la mutilació pròpia, la innovació, el dessig de canvi, la inconstància, els somnis, mutacions en general. I mentrestant en algún lloc amagat del crani: SOLETAT.

Els segons passen cercant, i pense que he trobat... amb els meus prismatics em permet el luxe d'observar des de la distància. Els seus delicats moviments, la seva filosofia, imaginar com respira, i en general eixe no sé que, eixe jo que sé, que que sé jo que m'encanta...

De nou situacions patètiques, sembla rídicul tindre por de perdre allò que encara no he trobat.

Deixant açò a banda seré feliç pensant que ho he aconseguit. Si, allò d'oblidar...

dissabte, 25 de desembre del 2010

NO ÉS AMOR...

...és el que hi ha després, no sabem com nomenar-ho. La seva imatge et fa tremolar, no pot ser sencillament amor, l'amor és efímer, això no...
X:Que és?
Y:No sé, eres tu qui diu que no és amor, que és?
X:El nivell superior, és que quan ja deixes de viurer, quan no t'importa morir.
Y:Si si, quan voles sense por a caure, que més dona? ja haurás volat. Tira't pel precipici, sense por amiga meva.
X:No sé si envejar-te... No és obseció, no és amor, és un sentiment que ha vingut d'un altre món per apoderar-se de tu, que afortunat és ell, i que afortunada tu per poder sentir-ho, realment t'enveje... I és tot tant incondicional que ni tan sols importa que no estiga...
Y:Sempre està, mai desapareix...

dilluns, 13 de desembre del 2010

No hi ha pressa

I que he de fer ara? Ara que sent estar millor desperta que dormint. Unes ganes inacabables de viure, he tornat a tremolar, després d'anys apagats, sense paraules, ni mirades, ni un mínim sospir. Quan una idea platònica, merament imposible, apareix al meu món, que he de pensar? No sent ni les cames, tota la sang està al cor, com si intentara sortir del pit. La vida és més que real, succesos que no han de passar es fan possibles.

I si no és el moment, haure de secar-li les llàgrimes a ella, amb qui identifique els trossos d'ànima que s'han quedat escampats pel passat.

Potser hauria de seguir esperant una estona més, encara queda món per viure.

Sencillament soc a un somni, passe el que passe seré!


Sempre t'esperaré