NO ÉS AMOR...

...és el que hi ha després, no sabem com nomenar-ho. La seva imatge et fa tremolar, no pot ser sencillament amor, l'amor és efímer, això no...

X:Que és?

Y:No sé, eres tu qui diu que no és amor, que és?

X:El nivell superior, és que quan ja deixes de viurer, quan no t'importa morir.

Y:Si si, quan voles sense por a caure, que més dona? ja haurás volat. Tira't pel precipici, sense por amiga meva.

X:No sé si envejar-te... No és obseció, no és amor, és un sentiment que ha vingut d'un altre món per apoderar-se de tu, que afortunat és ell, i que afortunada tu per poder sentir-ho, realment t'enveje... I és tot tant incondicional que ni tan sols importa que no estiga...

Y:Sempre està, mai desapareix...

No hi ha pressa

I que he de fer ara? Ara que sent estar millor desperta que dormint. Unes ganes inacabables de viure, he tornat a tremolar, després d'anys apagats, sense paraules, ni mirades, ni un mínim sospir. Quan una idea platònica, merament imposible, apareix al meu món, que he de pensar? No sent ni les cames, tota la sang està al cor, com si intentara sortir del pit. La vida és més que real, succesos que no han de passar es fan possibles.

I si no és el moment, haure de secar-li les llàgrimes a ella, amb qui identifique els trossos d'ànima que s'han quedat escampats pel passat.

Potser hauria de seguir esperant una estona més, encara queda món per viure.

Sencillament soc a un somni, passe el que passe seré!

Sempre t'esperaré

Situacions impossibles.

Vas ser tan vulnerable...

Les teves ferídes que sagnaven, ara romanen tancades, de pell suau i forta com les escates.

I ara ets tant dur que pareix impossible tocar-te l'ànima.

Ni tan sols els fantasmes del passat són capaços de tornar. Ja no tens turment, sempre en pau, sense res que calga ser netejat.

M'agradaria veure't desfet.

I després gaudiria al recosir-te =)

Et pense pels matins, a la nit he deixat de ser jo...

I que fariem sense eixos calfreds suaus i agradables, aquells que ens causa el massatgeador metàl·lic cerebral de l'ale-hop. I la planta, i la gola i t'envas...

Para apagar tu soledad entre olores de canela.

Ciao bambina! La catapulta de la Cosa Nostra...

Estruendos y humo, ruidos molestos e italianos, como peces en una pecera, sin poder luchar contra el estrés, contra las ondas del sonido estridente, de la voz del animal (del humano). Sucios y posesivos, como una pandemia. Ahogamos nuestras penas en el vicio, transformando lo puro en mierda. Sin remordimientos, simplemente cerramos los ojos; convertidos sutilmente en amantes del asco. Libros: la abstracción hecha materia. Nos movemos gracias al egoísmo, sinvergüenzas, canallas, absurdos luchadores sin meta.

Amiga mía, mientras te sociabilizas te escribo, convertiré mis pensamientos en código binario (en papel como prefieres llamarlo tu), para apagar tu soledad en este universo paralelo de datos científicos. Hagamos de lo matemático algo bello, convirtamos la ciencia en arte. Todo está en nuestras manos, somos HUMANAS, hemos nacido para gobernar ;)

A MI ELS CONILLETS NO M'INTERESSEN PER RES...

Caminant entre la gent, en ocasions et preguntes... Fins a quin punt pot arribar el seu llibertinage, o si estaran eternament dormits dins del seu somni, sense tenir cap dessig de fugir de la seva ignorància. Embriagats per la simplicitat de les situacións viuen sempre erectes, sempre excitats. I perquè no s'adonen de què realment no es deixen portar per les hormones, tancats, seguint les pautes, fidels com a gossos a la seva absurda educació.

Cuentistes!

Ja fa temps vaig deixar de creure en contes de fades...

ME GUSTA FUMAR CON LA CABEZA ENTRE TUS BRAGAS

Mojar a alguien con miel...

Altea, oh! pueblo de bohemios (modernos)

Putas de látex invaden sus calles, travestis cubanos, rastafaris, Silvios Rodríguez con sus guitarras, Bongo's Bong! Ojos entrecerrados, olor a marihuana, horno con galletas de hierba (anti-pulmón negro). A veces odiamos el punk, los tatuajes "amor de madre" nos inspiran la muerte, el odio existencial, el "amor" se ha perdido en una colilla de cigarrillo dentro de un vaso de cerveza hirviente. Y a mi, oh! pueblo de hippies "colgaos", se me ha ido el corazón, en forma de cogollo, y se lo ha fumado, como otro canuto más.

Oh! Pueblo de bohemios, a veces pienso: ¡Que te den por culo! Y ahora por fin empiezo a odiarte, mientras eternamente te amo. El agua cristalina y de buen sabor de tus grifos llena mis estomagos (mis pulmones ¿quien ha dicho que el agua no se fuma?).

Todavia no he escuchado a nadie follando en los prados del mirador (si, allí donde mea la gente). Humor intrínseco que nadie entiende, solo mi coño me escucha dentro de mi letargo eterno de soledad, pues nadie lo entiende mejor. El masajeador puntiagudo solo provoca orgasmos cerebrales, aunque placenteros...

Mientras la Mala canta: Comeme el sobaco.

COLAGUSANO EN UN ENTIERRO

Gritos, gatos maullando, mecheros (fuego azul artificial, lleno de gas metano, como el de los pedos). Luz tenue, casi apagada, botellas vacías de ron, suspiros, sexo, calor. Transplantes de corazones de gominola derretida.

A veces me cuesta recordar el sabor de los batidos de vainilla, cítricos, mandarinas, jugo vaginal, solo busco el dulce para lo macabro. Galletas de chocolate dietético, sucedáneos falsos, a veces la comida sabe a vomito de caracol. Morder cuellos, morder clítoris, morder lóbulos de orejas, morder la hierba mojada por la lluvia.

Peces de colores, VACIO, nada, ellos nadan, se deprimen, creo que les cuesta mucho soñar, a veces me cuesta entender como viven los peces sin sexo. Son fríos, sin calor, sin movimientos cálidos en sus entrañas.

Solo el pan de lembas puede salvar el estomago de un gigantesco pez de estanque, se multiplica, se expande como el universo, y sus organos sexualmente activos ni se inmutan, siguen dormidos, en su eterno letargo mortal.

Y a pesar de todo a veces sueño con ser pez...

glu... gluuu... :)

Tinc un peix a l'armari

SITUACIONS PEIXUNES...

Soc una carpa taixona (que tinc taixes de color negre) i unes aletes reboniques, per això quasi em quede amb el nom de Represiossor! Necessite una peixera d'uns 50l. per no extressar-me. No obstant m'ha tocat viure dins d'una escafandra rodona d'uns 20 i pico l. Escolta! Que ja és prou per mi sol! M'han fica't una planteta artíficial al centre per a que puga amagar-me (així no m'estresse). Pròximament: pedretes de colorins!

Obelisco: Realment no sé si és mascle o femella, però m'agrada com sona eixe nom, així que així s'ha quedat i s'ha de quedar (sense distincions de génere) ves a saber, potser és hermafrodita uouououo!

Vaig a alimentar-lo amb molleruquetes d'eixes de colorins amb olor a gamba caduca :)

El Pop NOS va a volver a todos GILIPOLLAS...

Es plantegen situacions patètiques.

Tinc por...

VISCERAS DE CONEJO

Irene está comiendo palomitas de maiz, y yo estoy pensando en el electricismo de las ovejas de esta sociedad, que creen que a falta de pan buenas son galletas, y sin querer comen donuts de chocolate con visceras de conejo, y no se enteran de que por las mañanas vomitan sentimientos de asco, de desolación, de arrepentimiento por los hechos comunes y vacios, sus cuerpos no son más que contenedores faltos y carentes de coherencia....

Història de l'Art

Tancava els ulls i de nou imaginava, repetidament... sense sentit, escopint pensaments absurds, com una bombolla de sabo, evadint-me de tot sense pensar en res mes. En una sala plena amb més de 100 persones. I ningú imagina que pense, ni tampoc jo puc imaginar que pensen ells. Una ignorancia selectiva. Tota la gent, totes les vides estrictament paraleles amb el menor dels sentits, escoltant la vie en rose... El cervell vola.

Ací sense res més que el recipient buit del meu cos, intentant no sentir, sinó els sentiments s'escapen per les orelles com un gelat derretit pel sol. I la soletat, infinita, inevitable, i la llunyania a pesar de tot... L'obseció absurda i sense sentit d'un fet abstracte del que no recorde ni el principi. És com una hombra, forma part de mi. La fortalesa de les efimeres cadenes d'un sentiment que no s'atreveix ni tan sols a començar. Com els calfreds nerviosos recorren cautelosos la columna vertebral, en silenci, en la penombra, fugint i amagant-se de la realitat.

Pero sempre hi ha que despertar, inclús quan creus que has aconseguit deixar la ment en blanc, lliurar-te dels fantasmes, oblidar eixa hombra que et menja les entranyes i et persegueix a totes parts. Quan arriba la soletat, eixa sensació de paut interior absurda i inconstant desapareix, sents que necessites companyia, com si et falatara una meitat, i és que potser ha desaparegut, realment s'ha emportat una part de mi, pot ser per això la trobe tant a faltar...