Tancava els ulls i de nou imaginava, repetidament... sense sentit, escopint pensaments absurds, com una bombolla de sabo, evadint-me de tot sense pensar en res mes. En una sala plena amb més de 100 persones. I ningú imagina que pense, ni tampoc jo puc imaginar que pensen ells. Una ignorancia selectiva. Tota la gent, totes les vides estrictament paraleles amb el menor dels sentits, escoltant la vie en rose... El cervell vola.
Ací sense res més que el recipient buit del meu cos, intentant no sentir, sinó els sentiments s'escapen per les orelles com un gelat derretit pel sol. I la soletat, infinita, inevitable, i la llunyania a pesar de tot... L'obseció absurda i sense sentit d'un fet abstracte del que no recorde ni el principi. És com una hombra, forma part de mi. La fortalesa de les efimeres cadenes d'un sentiment que no s'atreveix ni tan sols a començar. Com els calfreds nerviosos recorren cautelosos la columna vertebral, en silenci, en la penombra, fugint i amagant-se de la realitat.
Pero sempre hi ha que despertar, inclús quan creus que has aconseguit deixar la ment en blanc, lliurar-te dels fantasmes, oblidar eixa hombra que et menja les entranyes i et persegueix a totes parts. Quan arriba la soletat, eixa sensació de paut interior absurda i inconstant desapareix, sents que necessites companyia, com si et falatara una meitat, i és que potser ha desaparegut, realment s'ha emportat una part de mi, pot ser per això la trobe tant a faltar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada